Entrevista a Àlex Rigola

El Mestre i Margarita

© Aina Visa

Com vas arribar a El Mestre i Margarita?
M’agraden les novel·les llargues. Tenir la sensació de que quan les has acabat has fet un viatge i et quedes amb alguna cosa que t’acompanyarà tota la vida. Amb aquesta novel·la em va passar...
Fa temps que estic fent un altre estil de teatre que no té res a veure amb el que farem, així què si sortia del meu teatre, era per anar a fer alguna cosa especial.

El Mestre i Margarita és una peça èpica amb molts actors i actrius, i elements que entren en joc, com seria la música, les diferents formes de narració, etc. Això donava sentit a tornar acceptar el repte d’una sala gran.

Per què ara és un bon moment per dur-la a escena?
Perquè hi ha una figura que sacseja els fonaments de la societat contemporània i, en especial, d’una societat com la nostra, que està totalment alienada.

A la manifestació per denunciar el que fa l'estat genocida d'Israel al poble palestí érem 10.000 persones. El festival Sónar, que controla el fons pro-israelià KKR, va aconseguir 160.000 assistents. Segurament, des del que van fer els nazis, és la bestialitat més gran de la qual en tenim coneixement. No per les seves dimensions, sinó per la consciència amb la qual s'està fent. La societat, però, no s’ha mobilitzat fins ara.

I encara hi ha un tema més important, que és el relat, el seu poder i la seva manipulació.

L’adaptació és fidel a la novel·la?
Sí, es força fidel, però ha estat necessària la fusió d’alguns dels personatges.

És una obra complexa. Què era important per a tu?
Per fer aquesta obra, era necessari treballar amb molt bons actors. He pogut tenir un càsting que és espectacular, els catorze són molt bons. Tots han fet protagonistes en algun moment i s’han posat a disposició de la peça per fer una obra coral. Per estar jugant entre la comèdia i el drama, es necessiten unes capacitats actorals bastant elevades i estar disposat a jugar a tot tipus de teatre. Jo parlaria d’excel·lència a nivell actoral.

Com és tornar a dirigir al Lliure?
Com tornar a casa els pares els diumenges. Amb molta felicitat i molta energia però sabent que la resta de la setmana torno a casa meva.

I a la sala gran?
Per mi, l’essència és l’actor i el que he fet els darrers anys és desaparèixer, que no es noti la meva presència per pulir el treball interpretatiu.

Quan vas a una sala gran s’ha de fer espectacle i a cada director li agrada fer-lo d’una manera diferent. Aquí veureu com jugo jo. No és nou respecte al que feia fa 15 anys, però els últims anys no s’ha vist. Hi ha més experiència, més saviesa i més veterania de com portar a terme algunes escenes que, d’entrada, són extremes.

És una obra meravellosament complexa i diferent. Hi ha comèdia, drama, tragèdia, poesia, història, filosofia... Passa per una sèrie de gèneres escènics diferents i cal fer espectacle perquè funcioni. Veure com tot un engranatge d’artistes es posa a disposició d’una idea sempre és apassionant.

Vas ser director del Teatre Lliure durant vuit anys. Creus que la gent ho té present?
Haver estat aquí tants anys i uns anys que van anar molt bé, fa que la gent t'hi associï. Va ser en un moment en el qual es va sacsejar molt el teatre i això va ser molt positiu, eren els anys de creixement d’aquesta casa. Quan jo vaig agafar-ho tenia 33 anys i la mitjana d'edat estava sobre els 32, tot el personal era molt jove. Va ser una època molt bonica, però veient ara el que està fent el Julio, crec que també ho serà.

Et fa respecte pensar en les expectatives del públic?
Sent sincer, simplement ho visc. No estic pensant en el que pensaran. Tinc una bona història, un bon equip i uns molt bons actors i actrius. D’alguna manera, tinc la responsabilitat d’estar a l’altura de tot això que tinc. El públic sempre hi és en el cap, però si hagués pensat primer en un públic no hagués fet tot el que he fet.