Com t’arriba aquest text?
Aquest text m’arriba perquè jo estava llegint textos per veure què podia dirigir després de fer Cacophony, que és la peça que vaig dirigir a la Sala Beckett. Com que també hi treballo fent la coordinació artística, m’arriben molts textos i, a més, a la Beckett es fan cada dos anys uns cicles de lectures de dramatúrgia internacional. En aquests cicles es seleccionen peces que han tingut impacte als seus països d’origen i se’n fa una lectura. Jo aquesta no la vaig arribar a veure, però sí que, dins d’aquestes piles de textos, hi havia L’autora. Me’l vaig llegir i em va fascinar només llegir-lo. Vaig flipar en tots els sentits: no només pel que deia, que em connectava molt, sinó sobretot per com estava escrit i per totes les possibilitats que tenia a l’hora de portar-lo a escena. Amb la primera lectura ja vaig pensar: m’encantaria poder muntar això.
Per què aquesta peça és un punt d’inflexió en la trajectòria de Ella Hickson?
Ella explica que aquesta és la primera peça que escriu sense cap imposició ni encàrrec. L’Almeida Theatre li dona diners i carta blanca per fer el que vulgui, i ella decideix escriure una peça només per a ella, preguntant-se com seria escriure una cosa que ningú més pogués veure, fent l’exercici de pensar que no hi ha una mirada externa. Aquest fet es veu reflectit en una escriptura molt automàtica, com vomitada, d’escriure sense pensar i sense una lògica, incloent-hi també molts somnis que té. Això fa que la peça es crei des d’un lloc més intuïtiu, fragmentat i gens racional.
L’obra l’escriu en unes quatre o cinc setmanes, tancada en una cabana en un bosc, aïllada de tot i de tothom i sense rebre cap feedback. Quan es va estrenar a l’Almeida, l’obra va generar incomoditats i moltes opinions (també de boníssimes). Ella mateixa deia que, si el que havia fet era simplement escriure amb total llibertat i això generava incomoditat, potser volia dir que les dones ens expressem molt poc d’aquesta manera, tan directa i sense filtres.
El text parla d’una autora que busca noves maneres d’explicar històries. Com ressona aquesta idea amb la teva mirada com a directora?
La recerca de l’autora personatge i també de l’autora Hella Hickson té molt a veure amb el “com” s’expliquen les històries, no només amb el “què”, sinó des de quina forma. Són formes menys racionals, menys estructurals i, per tant, menys patriarcals i més femenines o intuïtives; aquest punt d’ancoratge és molt interessant i em connecta amb la meva mirada. Per mi l’obra és com una espècie d’homenatge al teatre i a totes les possibilitats que ofereix el desplegament dins d’una caixa escènica, amb la capacitat de transformar-se i qüestionar-se sense quedar-se fixada en una sola manera de fer.
Com a directora, això em situa en un lloc de molta llibertat però també de molta responsabilitat, perquè la peça et demana prendre decisions constants sobre el llenguatge escènic i no et pots refugiar en un únic codi. M’interessa aquest teatre on els llenguatges es barregen i no hi ha jerarquies clares entre forma i contingut, ni entre els propis llenguatges: la llum és igual d’important que un actor, l’espai o una peça de vestuari. Cada decisió formal construeix el discurs i res és perquè sí. És un regal per a una directora, però també un repte d’afinar molt bé tots els elements que s’ensenyen al públic.
És una proposta amb un fort component polític i social. Com creus que pot interpel·lar el públic d’avui?
L’obra interpel·la el públic perquè no el deixa en una posició còmoda, tant pel que passa durant la peça com pel final, que no és gens complaent i no ofereix un tancament o un descans on ho entenguis tot. El final et dinamita cap a un lloc totalment inesperat. L’obra et col·loca davant de situacions de poder i jerarquia en les relacions íntimes i laborals que, tot i ubicar-se en la creació teatral, són molt properes i quotidianes per a tothom avui en dia.
L’Ella Hickson explica que el fet que l’obra sigui política ha estat una mica per accident, perquè ella sosté que, si ets honesta amb el que passa dins del teu cos i la teva ment i no ocupes un poder central a la societat, el resultat serà inevitablement polític i revolucionari, perquè estaràs donant veu a coses que exigeixen un canvi respecte al poder dominant. Hickson és molt intel·ligent i escriu personatges on, d’alguna manera, tots tenen raó i tenen les seves certeses. Això fa que el públic vagi navegant i empatitzant primer amb un i després amb l’altre, sense una identificació clara, navegant en les contradiccions del feminisme, el capitalisme… El debat és molt més complex i contradictori.
La dramatúrgia combina capítols i llenguatges molt diversos. Quin ha estat el principal repte a l’hora de portar-ho a escena?
El principal repte ha estat que, en combinar capítols i llenguatges tan diversos, tot l’equip hem hagut de fer un canvi de xip mental molt fort cada vegada que arrancàvem una nova escena. Això ens requeria, fins i tot, fer un escalfament diferent o entrar en un estat d’ànim totalment nou per poder encarar cada fragment de l’obra.
Per a mi, ha estat un gran aprenentatge de confiar en el procés i veure com les idees prèvies que havia treballat en solitari es modificaven i s’enriquien a la sala d’assaig. De fet, anàvem descobrint que escenes que aparentment eren molt diferents compartien codis; de vegades ens adonàvem que allò que assajàvem per a una escena pertanyia realment a l’univers d’una altra, i havíem de reajustar-les.
Aquesta és una obra on la imaginació individual ens limita. Arribava un punt on pensar-ho un mateix no era suficient: calia veure com l’escena naixia físicament i, sobretot, com dialogava amb les altres, que és el més important. No és una peça on la història es descobreixi de manera cronològica on l’espectador vagi lligant caps a mesura que avança el relat, sinó que se sosté per una mena de batec discursiu i unes ressonàncies, tant escèniques com de pensament, que estan latents per sota al llarg de tota la funció.
En aquest sentit, el treball amb l’escenògrafa Judit Colomer ha estat un repte majúscul a l’hora de pensar l’espai. Vam intentar trencar la lògica habitual de crear un món o un dispositiu únic que es va transformant segons les necessitats de l’acció dramatúrgica. Com que cada escena demana una lògica i una plasticitat pròpies, el repte era fer un reset a cada capítol per crear universos particulars que, alhora, formessin part d’una sola obra sencera. La feina de la Judit ha estat clau per construir aquests llenguatges i capítols tan diferenciats que acaben formant una unitat.
Quina importància té el joc escènic?
La importància del joc és total; com a directora gaudeixo molt d’aquest joc teatral i de la barreja de tots els llenguatges. És fascinant tenir tota una paleta de possibilitats a l’hora de generar aquests universos. En una peça així, no explores només un univers, sinó diversos universos alhora que es retroalimenten entre ells. A més, amb l’entrada al teatre, la peça ha fet una volada bestial; el pas de la sala d’assaig a l’escenari ha permès que entri la màgia i s’acabi de construir aquest univers que ho engloba tot.
