Com t’arriba aquest text i què et decideix portar-lo a escena?
Vaig tenir curiositat per conèixer aquest autor abans que guanyés el Premi Nobel, però quan ja era molt conegut en l’àmbit teatral europeu. Em vaig llegir diverses obres seves i aquesta és la que més em va interessar perquè era la que entenia millor. Tot sovint Fosse juga amb una certa ambigüitat en la relació entre els personatges: qui són, on estan... hi ha una estranyesa i, en canvi, aquesta obra em va semblar molt clara. Personalment em criden més l’atenció les obres que no tenen ambigüitat.
Hem vist poc Fosse a Catalunya?
Crec que l’obra de Jon Fosse s’ha representat poc a Catalunya. És curiós perquè autors similars com Harold Pinter, Samuel Beckett o Lluïsa Cunillé –per no anar fora de les nostres fronteres–, sí que es representen amb regularitat. Se n’han fet muntatges, com el de Carlota Subirós al Teatre Malic o els de la Sala Beckett i el Teatre Akadèmia, però sempre ha estat en sales de les que abans en dèiem “alternatives”. En tot cas, sí que és la primera producció de Fosse que es fa en un teatre públic. Penso que està bé perquè és un dels autors europeus més reconeguts i, després de Henrik Ibsen, l’autor noruec amb més èxit del món. I Ibsen, en canvi, no parem de representar-lo. A més crec que té alguna cosa que connecta molt bé amb l’imaginari català.
El muntatge gira al voltant de la manca de comunicació dins d’una família. Quin és el punt de partida i què t’interessava explorar? El fill parteix d’una situació molt habitual a les obres de Jon Fosse, que és el d’una persona mirant per la finestra. Aquí, concretament, el que tenim és una parella gran que està mirant per la finestra i el que entenem és que estan esperant la tornada del seu fill, que fa uns mesos que va marxar de casa molt enfadat i del qual amb prou feina en saben res. Cada dia miren per la finestra confiant que arribi el fill i l’obra descriu aquesta arribada que, infeliçment, no serà alegre i festiva, sinó que estarà molt contaminada per la dificultat de comunicació dels membres de la família: s’estimen, però no saben dir-s’ho, no saben mostrar-se l’afecte. I bé, la situació es va complicant progressivament amb la presència d’un veí molt tafaner.
L’acció se situa en un entorn molt concret. On i en quina època s’ubica la història?
Està ambientada en una petita comunitat a l’oest de Noruega, a prop d’un fiord, que és on Jon Fosse ubica la majoria de les seves obres, tant novel·les com de teatre. I temporalment, el text no ho especifica, però hem decidit ambientar l’obra a principi dels anys 80, perquè ens va semblar que tenia cert caràcter autobiogràfic i era interessant ubicar-la en el moment en què l’autor tindria 25 anys. Així no ens havíem d’inventar cap època. Tenim la sensació que l’obra evoca una mica la seva joventut.
Com heu construït l’atmosfera?
Les obres de Fosse són com les de Samuel Beckett, una mena de partitures molt precises on es descriu molt clarament el tempo del text, les pauses, els silencis, les mirades i que, a més, estan amarades d’una poètica molt especial i molt difícil de descriure, però que té a veure amb una certa sensació d’abandonament. Una sensació que els personatges no només parlen, sinó que expliquen el que pensen. Alhora ens ha semblat que en aquesta obra era molt interessant afegir-hi una sensació de perill constant, perquè el fill que arriba a casa ho fa envoltat de misteri i jugar amb aquesta sensació de perill era teatralment efectiu.
En aquest sentit, quin pes hi juga l’espai escènic?
L’espai escènic és, sens dubte, una de les apostes fortes d’aquest muntatge. En primer lloc, perquè recupera la disposició a quatre bandes per l’Espai Lliure; una disposició que s’havia fet servir molt, que ara fa uns anys que no vèiem i que fa brillar especialment aquesta sala tan acollidora i agradable. A més, penso que és important destacar que el disseny de l’escenografia que hem fet, reforça d’una manera directa la imatge recurrent de Fosse d’una persona que està mirant per la finestra. Ens va semblar que partir d’aquesta idea era molt important en aquest text i, justament per no tancar la lectura d’aquest espai i que canviï massa l’obra segons la grada en la qual estàs situat, vam construir una paret amb una finestra a dalt d’un giratori que va donant voltes.
Llavors, el punt de vista dels espectadors va oscil·lant constantment, es mou durant tota l’obra. Una part de l’obra la veurà com si estigués a dins de la casa –claustrofòbica, opressiva, tensa–, i l’altra meitat la veurà com si estigués fora de la casa –en aquest paisatge nevat, fred, fosc, inhòspit de la Noruega rural. Aquest dinamisme és molt interessant perquè provoca una experiència teatral molt singular.
La veritat és que la feina de Sebastià Brosa, l’escenògraf, és extraordinària. Ha quedat un espai escènic molt poderós.
Parla’ns del repartiment.
És una autèntica passada i, a més a més, té un punt metateatral perquè hi ha, d’una banda, tres actors catalans que són la Mercè Pons, el Jordi Figueras i el Guillem Balart, que són els pares i el fill. I després tenim un actor argentí que representa el paper del veí, que és el Sebas Mogordoy, que és justament el foraster. Ens va semblar interessant anar a buscar un perfil actoral que gairebé respon a una altra escola interpretativa. El Sebas està format a l’escola argentina i, realment, es produeix un contrast escènic entre la tècnica catalana –que és més aviat sòbria, continguda i, quan és necessari, explosiva– i l’energia argentina –més expansiva, de treballar més el joc i la improvisació. És molt bonic veure com xoquen les dues tècniques i realment és un plaer veure’ls actuar junts.
Creus que El fill és oportuna a dia d’avui?
Penso que és una obra oportuna perquè parla dels perills i les conseqüències de la incomunicació, en aquest cas en l’àmbit familiar, però és extrapolable. En una època en què les pantalles ens estan aïllant cada vegada més, em sembla molt pertinent abordar el risc de la dificultat per parlar els uns amb els altres. Estem perdent la capacitat de conversa, i aquest progressiu aïllament social és un dels motius que justifiquen, penso, el retorn dels feixismes i l’auge de la ultradreta. La conversa és el remei que tenim per sobreviure junts. Si no, estem perduts.
