Què es trobarà el públic que vingui a veure Little Women?
Tot allò que no trobarà a la novel·la original. Presentem la cara B, tant dels personatges com de la mateixa novel·la: en l’àmbit familiar, social... Hem fet una reflexió molt atrevida i radical sobre tot allò que no s’explica a la novel·la de Louisa May Alcott.
La nostra proposta és, d’alguna manera, complementària a Little Women. És molt interessant que el públic tingui al cap la novel·la o les pel·lícules –que és com molts hem conegut la relació entre les germanes March– perquè així poden contrastar o complementar el que veuen a escena amb els seus coneixements previs o, fins i tot, amb els prejudicis sobre els personatges i sobre el que esperarien d’elles. Little Women està al darrere de la peça, com a punt de partida que va despertar les reflexions o atmosferes que veurem en escena, però no està al davant. No escenifiquem la novel·la.
Aquest muntatge és una versió molt lliure de Little Women. No reafirma els valors i ideals de la novel·la, sinó que treballa per fer-ne una reflexió.
Per què ens cauen bé les seves protagonistes?
Ens cauen bé perquè no ens confronten amb el perill, no hi ha risc real en els personatges. Són dones que, tot i desitjar ser lliures, estan controlades, ja sigui per la mirada de la societat, de l’home o de la família. Estan atrapades dins del sistema.
Per moltes generacions han estat un símbol de la llibertat femenina, però no deixen de ser quatre dones que els editors de Louisa May Alcott van voler casar, i Alcott va haver de dir que sí. Aquest no era el seu desig original, però el 1800, casar-se –amb Déu o amb un home– era, aparentment, l’única sortida acceptable per a una dona. Nosaltres ho hem volgut portar a l'extrem per explorar altres possibilitats.
A la novel·la, un dels objectius dels personatges és transformar-se en l'àngel de la casa, i l’única que d’alguna manera ho aconsegueix és la Beth, a través de la seva mort. Això significa que l'única manera de ser perfecta és morint? Aquesta pregunta la vaig tenir molt present durant tot el procés.
D’on parteix la teva versió de Little Women?
La meva mirada neix a partir de la biografia de Louisa May Alcott i dels fets reals de la seva família, que van inspirar-la a escriure Little Women.
Investigant, vaig descobrir que el seu pare –un transcendentalista radical i un pedagog molt moralista– obligava les seves filles a escriure diaris secrets amb els seus pensaments més íntims, que després llegia en públic un cop al mes. També utilitzava les seves filles com a material d’estudi: tenia llibretes on anotava els seus comportaments per entendre com podia corregir els seus errors i, d’aquesta manera, corregir els errors de la humanitat.
Aquest voyeurisme o vigilància constant al qual l'escriptora i les seves germanes van ser exposades em va semblar molt interessant. Hi ha una cita d’Alcott que per mi ha estat clau: “Escric històries de felicitat i alegria perquè la meva vida ha estat molt dura”.
Volia treure a les germanes March la càrrega social i familiar, i em vaig preguntar com serien aquests personatges si per alguna raó no haguessin pogut casar-se o tenir fills. Aquestes reflexions han estat clau per mi a l'hora d'enfrontar-me a Little Women.
Com has explorat la cara B dels personatges?
He intentat treballar a partir de les singularitats de cada personatge i les he portat a l’extrem. Cada una de les germanes té la seva petita obsessió, que els homes i la societat desitgen veure: la Jo –Elisabet Casanovas– amb ser prima i no semblar un cavall, l’Amy –Paula Jornet– amb el nas, la Meg –Miriam Moukhles– amb la por a la pobresa i a la vellesa i la Beth –Blanca Valletbó– amb el desig de morir.
Hi ha una reflexió sobre la pressió estètica, sobre com han de ser per sentir-se estimades. Al final, tothom desitja sentir-se estimat. Aquesta pressió està molt present a la novel·la, encara que de forma més edulcorada.
Com és la proposta escènica?
Parteix de la idea del peepshow, que per mi sorgeix de la reflexió sobre el voyeurisme al qual els personatges reals de Little Women estaven exposats.
No estem parlant d’un peepshow literal –no respon a les regles dels peepshows o dels prostíbuls tal com els coneixem nosaltres o com eren el 1800– sinó que són uns espais imaginaris on les germanes March venen el seu ideal de perfecció o de bellesa, que no deixa de ser l'ideal estètic i ètic del client, l'home o la societat patriarcal.
Cada personatge té la seva arma de seducció i de domini. Una arma que, alhora, és també la seva debilitat. El peepshow ens serveix per posar en joc una reflexió sobre el poder:
Qui en té més? Qui està dins mostrant-se? Qui està fora i necessita veure aquestes noies encapsulades?
Quines són aquestes armes de seducció?
Cada una té una característica molt marcada que es converteix en la seva arma.
Jo penso en els personatges com si fossin Barbies: Barbie prima, Barbie nas trencat, Barbie arruga i Barbie mort. Cada personatge juga amb els seus propis defectes.
A la novel·la hi ha una voluntat constant de corregir aquests defectes. Les seves armes són l'exasperació de la correcció dels defectes.
Has convertit el que passa a escena en la fantasia del personatge del Laurie, el veí de les germanes March. Per què?
Em semblava molt interessant treballar a partir del punt de vista d’un home i, en aquest cas, el Laurie –Joan Esteve–, perquè és el personatge que està constantment espiant les noies des de darrere de la finestra.
Com que volia explorar el tema del voyeurisme, necessitava un personatge extern que determinés la mirada. Per això, la proposta escènica es construeix com una fantasia del Laurie. Tot el que veiem és, en certa manera, el seu somni, on entra també la presència omnipresent de la mare.
El Laurie que jo he construït és un home molt allunyat de la societat, és un mena de marginat que no té la valentia d’enfrontar-se a les dones i l’única manera que té de tenir contacte amb elles és amb una paret entremig.
Com que no pot tenir accés al plaer ni a les dones a la vida real, crea una fantasia on les noies responen al que ell desitja. Dins d’aquest món imaginari, ell creu que pot dominar-les a elles i controlar la fantasia en si mateixa.
Però, en el moment que la fantasia se li escapa de les mans, ja no és ell qui domina, sinó que són elles qui tenen el poder. Aquest joc és el que realment em sembla interessant.
Com ha sigut el procés de creació?
Ha sigut un procés molt interessant per a mi perquè era la primera vegada que treballava d’aquesta manera. Vam començar els assajos amb una versió lliure del text escrita per mi, que servia com a punt de partida.
Des del principi tenia molt clara una premissa: volia treballar amb actrius creadores, que estiguessin disposades a sortir d’un llenguatge teatral més convencional i a entendre l’escena en la seva totalitat. Hi ha dansa, moviment, es toquen instruments en directe, es canta... Per tant, necessitava una companyia disposada a llançar-se a aquest tipus de creació.
Estic molt contenta! La clau d’aquesta creació ha estat la generositat i el compromís de tot l’equip i el fet d'entendre quina era la feina proposada, que no era fàcil.
Vaig començar a treballar des de l’escenificació / direcció escènica, perquè és des d’aquí on m’agrada plantejar els projectes i generar imatges. El dispositiu escènic de Cube.bz va ser clau. De fet, text i dispositiu escènic van anar plegats. Treballem amb 12 caixes de metacrilat que poden ser moltes coses: caixes de nines, peepshows, confessionaris, tribunals… És un espai, un laberint, que ens ha donat moltíssim joc i que conceptualment respon i potencia les necessitats de la peça.
A partir d’aquí vaig començar a plantejar escenes. No tenien una evolució, no es passava d'una escena a l'altra de manera lineal, sinó que eren blocs aïllats que tenien a veure amb els diferents llenguatges escènics i amb el que cada escena significava. L’obra, per mi, s’entén en el seu conjunt. Per això, va ser també clau el vestuari dissenyat pel Pau Aulí, que situa les noies en un món de nines, d’àngels, de sobreconstrucció i d’artificialitat. En la mateixa línia, hem treballat el cos amb la Lorena Nogal i l’Ariadna Monfort, buscant construir uns cossos de nines trencades exposades en uns aparadors. S’hi van sumar el Roc Mateu –so– i el Pol Batlle –música original–.
Ha estat una construcció molt intuïtiva i de confiança en el procés, on l’ajudantia de la Mònica Almirall ha sigut molt valuosa i on les intèrprets han aportat el seu vessant de creadores.
