Com va sorgir la idea de fer una òpera? Marcel Borràs: D’alguna manera, va ser una invitació del Joan Matabosch, que havia vist el nostre teatre i li semblava que el nostre imaginari podia ser un bon punt de partida per crear una òpera des de zero. De fet, nosaltres ja n’havíem parlat vàries vegades abans, perquè molts dels directors i directores que ens agraden, quan han treballat en òpera, han pogut explorar en la posada en escena recursos diferents: els mitjans són uns altres i això permet fer propostes més impressionants i expressives, així com jugar més amb la poètica, que era el que ens interessava.
Nao Albet: El Joan intuïa que al nostre teatre sempre hi ha una voluntat d’arribar a la sublimació que l’òpera permet a través dels seus mitjans i de la ficció. Entenc que a ell, també com a gestor cultural, li interessa que hi hagi òpera contemporània. Va ser ell també qui ens va proposar Fernando Velázquez com a compositor del projecte.
Què hi ha darrere de la figura de l’heroi? Marcel Borràs: Milions de coses; és un tema universal que es pot afrontar des de tantes perspectives que sembla inabordable, perquè està present en totes les dinàmiques de la cultura. Ens hem centrat en el relat històric de com se’ns ha explicat la figura de l’heroi, sobretot des del punt de vista dels relats occidentals que coneixem, des de l’antiguitat fins avui. També hem abordat altres temàtiques, com la manera com l’home del món contemporani i l’home del capitalisme beuen d’aquests preceptes. Com el capitalisme, d’alguna manera, absorbeix aquests ideals de l’heroi —donar-ho tot, lluitar fins al final, entregar-se, sacrificar-se per una causa— per construir la idea de l’empresari perfecte. També parlem de com aquests relats d’herois ens han influenciat a nosaltres mateixos d’una manera gairebé íntima, des de múltiples perspectives; potser el cinema és el que hi té més importància.
Nao Albet: L’heroi és un concepte interessant perquè funciona com una peça fundacional, des de l’antiguitat, sobre com ha de ser l’ésser humà. Sovint s’utilitza com a exemple del que ha de fer l’ésser humà. D’alguna manera, hem fet un estudi de com ens ha influenciat i de com ha anat confeccionant la història de la humanitat.
Com ha estat el procés de combinar dos universos tan diferents com els stunts i l’òpera? Nao Albet: Ha estat més gratificant del que ens pensàvem, perquè anàvem una mica espantats a veure què ens trobaríem, ja que són dos col·lectius que nosaltres desconeixíem. Són bastant antagònics i això ha estat molt enriquidor a nivell artístic.
Marcel Borràs: Sento que es complementen molt bé per la història que volem explicar, perquè tant uns com altres estan molt connectats amb la idea de l’èpic. Que les coses tinguin èpica gairebé està en el seu ADN. Tant els uns com els altres, des de la veu o des del cos, gaudeixen dels extrems d’expressivitat.
Nao Albet: Hem hagut de fer una aposta una mica a cegues perquè hi havia molts elements que no sabíem què passaria quan els poséssim en joc. Un cop a la sala d'assajos vam tenir un primer període d'eufòria de dir "funciona, haver ajuntat aquests dos col·lectius té sentit.”
Quin paper juga la protagonista? Marcel Borràs: Necessitàvem que una actriu –Núria Lloansi– hi formés part per apel·lar a un vincle més íntim, d’un personatge dramàtic amb l’espectador, perquè no volíem renunciar al teatre. Volíem que la peça, per molt que fos òpera, tingués coses teatrals que a nosaltres ens interessen. Vam veure que apel·lar al drama des de la part operística ja ho faríem inevitablement, però estava bé, en alguns moments, anar cap a la idea de l’emoció més Txékhoviana, la ferida del personatge des d’un punt de vista més dramàtic.
Nao Albet: L’èpica va lligada a algú que està allunyat de la veritat o de la cosa més aterrada, i crec que tant els especialistes com els cantants d’òpera, que tenen la part èpica tan a prop, a vegades no tenen tan a prop la idea de tenir una veritat tan intensa com la que pot tenir una actriu de teatre.
Marcel Borràs: La Núria Lloansi fa que l’energia de l’espectacle es reparteixi.
Per què situar els stunts en el centre de la història? Marcel Borràs: Ells representen molt bé l’heroi de la contemporaneïtat perquè vivim en un moment en què no sabem què és real i què és mentida. D’alguna manera, la representació té un poder molt important; molta part del nostre ecosistema el regeixen les imatges que veiem. Ja no sabem si allò realment ha passat o no, però la imatge és mediadora de tot el que passa.
Al centre de la imatge hi ha el cinema, hi ha l’audiovisual, i a nosaltres ens agrada la idea que ells ajuden a representar l’heroi. A més, fan servir els preceptes de l’heroi per desenvolupar la seva feina, però alhora la feina que desenvolupen és seguir propagant en el cinema aquests mateixos preceptes.
Ells també estan en contacte amb alguna cosa que té molt a veure amb la idea de la representació: com s’expliquen les històries i com la societat, al final, les aprenem. Aquestes històries les aprenem a través d’imatges, a través de representacions fictícies a vegades, i ells, d’alguna manera, concentren tota aquesta idea.
Com ha sigut treballar amb el Fernando Velázquez? Nao Albet: Quan vam saber que Fernando Velázquez seria l’encarregat de compondre la música del nostre llibret, ens va encaixar de seguida. Ve del món de les bandes sonores i està molt acostumat a treballar amb històries bèl·liques, èpiques, d’acció, de testosterona… Just el tipus d’univers que, d’alguna manera, també apareix a l’espectacle. És perfecte.
Marcel Borràs: Ccom que està acostumat a mantenir diàlegs amb els directors de cinema, ha estat un treball de col·laboració; hi ha hagut sempre una voluntat de diàleg. A més, ja havia vist alguna de les nostres obres.
Nao Albet: Hem trobat un partner in crime molt gustós. Ell té molta cultura musical i ens ha fet anar a llocs on nosaltres potser no hauríem anat, i a l’inrevés, i això ens ha portat a tot.
Vosaltres sou els poetes, quin paper jugueu a l’obra? Marcel Borràs: Són uns alter egos nostres que, d’alguna manera, fan un viatge d’aprenentatge similar al nostre durant el procés de creació, passant d’un estat més inconscient a un de més conscient. També ens serveix perquè tots aquests conflictes interns que tenim acabin travessant la història.
Nao Albet: Representen una mica aquests deus ex machina que estan per sobre de tot, master of puppets, poetes de la pròpia tragèdia. D’alguna manera, concentren aquesta idea de qui construeix el relat i de com la narrativa dels herois i la violència que sovint comporta, ens travessa i alhora la perpetuem.
Com és la proposta escènica? Nao Albet: Tenia moltes ganes de tornar a crear un gran artifici, allunyant-nos de la simplicitat de la nostra última peça. Tant l’òpera com els especialistes ens permetien jugar amb un espai escènic que ajuda a explicar la història. L’escenografia juga amb la dualitat entre realitat i ficció; no saps si ets en un plató o en un escenari en construcció.
Marcel Borràs: El punt de partida és l'espai on va ocórrer la tragèdia original, i des d'allà es desplega tot el viatge de la protagonista per diferents llocs, èpoques i somnis. Tot i la transformació de l'espai, el record del gènesi de la tragèdia està sempre present.
