D’on neix la voluntat de treballar amb intèrprets no professionals?
Va sorgir d’una manera bastant orgànica i ja fa gairebé 10 anys que treballem amb intèrprets no professionals. A mesura que ha anat passant el temps ens hem adonat que no només ens interessa pel que significa col·locar artísticament gent no professional a l’escenari, sinó també pel que implica treballar amb gent que normalment no té cap relació amb les arts escèniques i que moltes vegades no se sent amb el dret d’accedir a aquests espais i tornarhi després.
Com són els processos de creació?
Ens agrada entendre que el resultat final no és l’únic interessant. Tot el que succeeix durant el procés és molt enriquidor per a tothom: per nosaltres, pels intèrprets, per les institucions amb les quals treballem... Es generen moltes preguntes que és molt interessant compartir. També un interès a reflexionar sempre al voltant dels llenguatges i la comunicació. Creiem que té molt de sentit en el teatre: ens dediquem a comunicar-nos i a preguntar-nos per què ens continuem explicant coses. Sempre intentem jugar amb aquesta idea. Com que treballem amb intèrprets no professionals, intentem trobar un equilibri de proposta de treball que sigui artística i ètica
Treballeu amb uns temps diferents dels habituals.
Tenim una lògica de treball dilatada. De vegades és complex en termes de producció, per això intentem buscar finançament per la recerca prèvia a l'espectacle i allargar el temps de treball. En el cas de Treballs forçats, vaig formar part d'un projecte europeu de recerca teatral amb el Condeduque a Madrid, el Piccolo Teatro a Milà, el Théâtre de Liège i el Teatro Municipal de Porto, que em va permetre fer un seguit de residències.
Com vau arribar a la comunitat Sorda?
La idea era treballar amb comunitats que no havien accedit al teatre o que començaven a fer-ho. D’una manera bastant intuïtiva, em vaig posar a treballar amb comunitats Sordes. Però jo no volia apropiar-me’n ni fer un us o abús del tema de manera pornogràfica. Feia anys que em fixava bastant en persones Sordes pel carrer. Havia vist la pel·lícula Code inconnu de Michael Haneke, que té una escena inicial amb infants Sords que em va marcar bastant i que reverberava amb la forma que tinc d’entendre el teatre. Per empapar-me realment del que estava fent, vaig entrar en contacte amb associacions, teixits associatius i artistes que ja havien treballat amb comunitats o artistes Sords i vaig començar a aprendre la llengua de signes catalana. També vaig començar a fer tallers amb grups de persones Sordes de diferents edats i ciutats, que em van servir per veure que hi havia idees i material per fer un espectacle, tot i que encara no sabia quina forma tindria. És aquí on vaig conèixer la Pepita Cedillo.
I li vas proposar de participar en l’espectacle com a performer?
Sí. La Pepita és professora i logopeda d’infants jubilada. És Sorda però és bilingüe, perquè parla català i castellà oral. És una dona molt canyera i ha escrit llibres on parla de la seva experiència entre mons: dins la comunitat Sorda hi ha moltes visions sobre com relacionar-se amb el món oient. Hi ha gent que decideix que no hi ha cap relació, però la Pepita és de les persones que intenta que es trobin. Ens vam entendre molt bé i em va generar moltes preguntes amb relació a què és el llenguatge, què és la cultura... La seva cultura, sent la llengua de signes catalana, és la mateixa que la nostra que parlem català oral? Es van 6 obrir tot un seguit de preguntes i li vaig proposar a la Pepita que treballéssim junts.
Com va avançar el procés?
En aquell moment encara no enteníem de què anava l'espectacle. A mesura que va anar passant el procés de creació ens vam adonar que l'espectacle anava justament d'això, d'intentar entendre'ns: la Pepita era bilingüe, però jo signava molt poc, i ens intentàvem entendre com podíem. En aquest decalatge sortien coses precioses i s'estava generant una relació entre ella i l'equip que parlava molt d'aquesta idea de comunicació i d'apropar-nos els uns amb els altres. També ens vam adonar que era important estar tots en les mateixes condicions i vam començar a treballar amb el Javier Díez, intèrpret en LSC (llengua de signes catalana), que ens va ajudar a estar en una posició d'entesa més profunda i no desequilibrada. Sinó, la que havia de fer un esforç constant era la Pepita o les persones Sordes que formaven part del projecte. A Ça marche sempre ens interessa intentar mirar les coses des d'un altre lloc i intentar posar el focus en llocs que normalment no estan il·luminats. Parlar de la comunitat Sorda i de la poca visibilitat, era una excusa per parlar d’altres conflictes de llengua, comunitat i cultura. Agafant tot això, vam arribar a la idea de l'espectacle que a mi l'última instància és jugar amb la incomprensió escena.
Quina forma escènica ha acabat agafat el muntatge?
És un espectacle que tota l'estona té falles de llenguatge o de discurs. A escena som la Pepita, el Javier –intèrpret en llengua de signes– i jo, que acabo desapareixent. Està ideat com un llançament simbòlic de preguntes i resposta al públic. De vegades les respostes no estan interpretades, són diferents o no se senten. Treballem amb diferents vibracions del so i intentem col·locar l'espectador oient en un lloc de desorientació, perquè de vegades no pot rebre el missatge o el rep de manera incòmoda. Pensem l'espectacle per dues platees diferents: l’oient i la Sorda. En aquest espectacle qui té les de guanyar és la platea Sorda. Fem una inversió del que normalment succeeix. Tot i generar un petit malestar en la platea oient, per nosaltres era important que no marxessin només amb aquesta sensació, perquè aleshores continuaríem perpetuant la idea de divisió.
Quan acaba l’espectacle proposeu un col·loqui postfunció. *
Sempre, i en el fons forma part del mateix espectacle. És un col·loqui invers perquè obrim el diàleg a la platea i intentem que els espectadors es preguntin entre ells. De vegades t’has de comunicar amb una persona Sorda i no saps com fer-ho, et sents una mica ignorant i no vols fer-ho malament... Això el que fa és distanciar-te. El col·loqui és el moment en el qual es poden fer totes aquestes preguntes i la platea oient empatitza amb les persones Sordes perquè han estat durant una hora i quart col·locant-se en un lloc molt incòmode. És un tancament molt emocionant. Neix una curiositat entre les dues platees, moltes reflexions compartides i moltes ganes d'entendre's.
L’exhibició de l’espectacle al Lliure anirà acompanyada de tallers per a adolescents Sords.
En el procés de recerca, una de les reflexions que em feien era: “nosaltres presentem el resultat d’un procés al teatre i després ja no hi tornem, perquè no sentim que tinguem el dret de tornar”. Això em va inquietar molt. Amb els tallers intentem generar la idea d’anar a ocupar aquests espais i també les ganes de tornar-hi. Que no sigui només un espai on anar a veure una cosa que m’interpel·la de manera concreta, sinó que potser és un espai en el qual torni perquè hi he generat un vincle
